El meu nom es Isidro Canal Valero, de 40 anys, actualment visc en un petit poble de menys de 10.000hab. Vaig construir la meva vida en torn al que normalment creiem idil·lica, casat, amb dos fills, un treball estable... Pero als 37 anys, després d'uns mesos amb un fort i repentí dolor al angonal, em van diagnosticar, artrosis degenerativa de maluc, el primer cop que em va donar la vida. Vaig ser esportista d'alt rendiment, tota una vida dedicada a l'esport i de cop, trencada de la nit al dia. Potser per tossuderia vaig continuar la meva vida, sense donar veu a aquesta malaltia crónica, jo era més valent, feia esport, jugava amb els meus dos fills, en Quim i el Nil de 4 i 2 anys... Pero una nit, la del 7 de Juliol del 2023, mentre dormia... Vaig patir una luxació del cap del fémur , i amb aquesta luxació, la meva pelvis es va trencar, l'artrosi ja era desperta. Desde llavors, metges, metges i més metges. A l'artrosi se li va afegir una neuropatia perifèrica que em provocaba un dolor indescriptible. Amb dues intervencions quirúrgiques en 10 mesos, 4 caragols a l'esquena, una prótesi parcial de cadera dreta i encara queden dues cirugies més com a mínim i amb una data de caducitat... 8 anys, que son els que pasaran fins que em tinguin que tornar a intervindre, com una condemna perpètua. En aquest temps, de forma terapèutica, vaig començar amb unes anotacions per explicar com em sentia i per recordar coses. La medicació basada en Opi no em deixava recordar-ho tot. Els dies van passar i els somnis cada cop més reals. Fins que un dia quan em vaig despertar, en el meu bloc d'anotacions hi vaig trobar frases que no recordo haver escrit. Em vaig trobar amb el meu altre jo i junts vem escriure NINGÚ CAMINARÀ PER TU. Un en els moments de lucidesa, l'altre de matinada sense que gairebé recordi recordi res. Aquesta es la meva història i aquesta la història de NINGÚ CAMINARÀ PER TU.